Simbad El Marí

Això era una vegada, en la ciutat de Bagdad vivia un vell i pobre que treballava de carregador.
Descansant junt a un palau, va exclamar: “¡Pobre de mi! –i es llamentava- ¡uns molt rics, i atres, com yo, tan pobres!” A la seua edat li era difícil eixercir el seu ofici.
El destí va voler que les seues queixes foren oides per l’amo d’un palau, qui va ordenar a un criat que fera entrar al vell. El vell carregador fon guiat fins una sala de a on hi havia varies persones sentades al voltant de l’amo d’este palau.
L’anfitrió i amo del palau es dia Simbad el marí, i va convidar al carregador a sentar-se en taula.
-Beu i menja tot lo que vullgues, estàs en ta casa- li va dir Simbad.
I així ho va fer el vell carregador; va beure i menjar tant com va voler en gran plaer.
-He escoltat les paraules que dies al carrer – va dir Simbad al carregador- pero he de dir-te que no ha segut sempre aixina, i que lo que havia heretat de jove, pronte ho vaig gastar en vicis i diversió.
Llavors vaig decidir ferme mercader. Vaig noliejar un barco i vaig eixir cap a l’Índia, pero aquells temps yo no tenia cap experiencia com a navegant.
Un matí vam vore una chicoteta illa i vam desembarcar. Mentre preparàvem un foc per al dinar, la terra va començar a menejar-se. Pero, pronte vam saber que no estavem en una illa i que no era la terra lo que tremolava, sino una ballena enfadada, que mos va llançar immediatament a la mar.
Per sort, vaig poder agarrarme a una gran branca de fusta que va acabar portant-me fins a una plaja.
Allí vaig trovar un enorme ou, i mentres m’acostava, un aucell gegant va baixar volant. I quan vaig vore l’oportunitat em vaig agarrar a una de les potes d’ell fins que em va portar a una vall plena de diamants i de serps. En eixa vall, uns hòmens llançaven troços de carn damunt dels
diamants, i aixina, els diamants quedaven pegats als filets i quan sels emportaven els pardalots, els hòmens conseguien els diamants sense perill de les serps.
Em vaig agarrar a un troç de carn i un pardal em va poder dur fòra d’allí.
Aplegat a este punt, Simbad el Marí va interrompre el seu relat. Li donà al vell una almoina i li pregà que tornara al dia següent.
Així, un dia després, Simbad va continuar el seu relat:
-Haguera pogut quedar-me en Bagdadgojant de la fortuna conseguida, pero m’avorria i em vaig tornar a embarcar. Tot fon be fins que mos sorprengué una gran tormenta i el barco naufragà. Forem llançats a una illa habitàda per uns nanos terribles, que mos agarraren presoners. Els nanos mos conduiren fins un jagant que tenia un ull només i que menjava carn humana. A l’aplegar la nit, aprofitant l’oscuritat, li clavàrem una estaca ruent en el seu unic ull i vam escapar d’aquell espantós lloc.
I de nou Simbad el Marí entregà al vell un atra almoina.
-Vaig iniciar un nou viage, pero per obra del desti el meu barco tornà a naufragar. Esta volta forem a donar a una illa plena de negres. Van fer esclaus als meus companyers, pero per sort vaig poder fugir, fins que vaig trovar uns hòmens que em van tractar amablement i vaig viajar en ells fins a Pèrsia.
El rei persa m’oferí la seua filla, en qui me vaig casar, pero al poc temps esta morí. Hi havia una costum en el regne: que el marit devia ser soterrat en l’esposa. Per sort, en l’últim moment, consegui escapar-me, escapant d’alguns perills, i vaig tornar a Bagdad carregat de joyes.
Així, el vell va dir:
-M’has donat una lliçó. T’he jujat malament Simbad.
I Simbad li va contestar: com has escoltat, la meua riquea és fruit de molts sacrificis i aventures.